Logopèdia Infantil

A ENCAIX, realitzem treballs de logopèdia adaptats i personalitzats per a cada infant, ajustant constantment les seves fites per a poder obtenir els millors resultats.

Els professionals experts en logopèdia realitzem la prevenció, detecció, avaluació i diagnòstic. Si cal tractament o intervenció dels diversos problemes relacionats amb la veu, parla, llenguatge (oral i escrit), audició, comunicació.

Mitjançant tècniques terapèutiques pròpies de la seva especialitat.

Logopèdia infantil

Realitzem avaluació, diagnòstic i tractament en:

Dificultat d’aprenentatge en la lectura i escriptura.

Dificultat
de la parla
i articulació​

Dificultat en la comunicació
i llenguatge oral​​

TDL (Transtorn del desenvolupament del llenguatge)

TEA
(Transtorn
d’Espectre Autista)

Pèrdua
auditiva

Alteracions
miofuncionals​

Problemes de
fluïdesa​

Alteracions
de la veu​

Dificultat d’aprenentatge en la lectura i escriptura.

Trastorn de la lectoescriptura: dislèxia

La dislèxia és un trastorn de l’aprenentatge que es caracteritza per problemes amb el reconeixement de paraules de manera precisa o fluida, lletrejar malament i poca capacitat ortogràfica.
Els indicadors generals en la lectura que es pot observar a l’escola:

– Lenta
– Lectura de paraules des de la meitat
– Salt de ratlles, reculades i pèrdua de la línia al llegir
– Confusions en l’ordre de les lletres
– Inversions parcials o totals de síl·labes o paraules: la- al; le – el; les-sal; els-sel;
– Barreja de sons, entre d’altres

Disgrafía: És el trastorn en un o diversos dels processos de l’escriptura: la composició, la sintaxi, el lèxic i el grafisme.

Disortografia: Es pot definir com el conjunt d’errors de l’escriptura que afecta la paraula i no al seu traçat o grafia.

Discalcúlia: És un trastorn de l’aprenentatge que afecta la correcta adquisició i execució de les habilitats aritmètiques i del coneixement numèric.

Les dificultats que es poden observar en l’edat escolar:

– Lentitud a donar resposta i fer tasques matemàtiques
– Ús de la comptabilització “tangibles”
– Dificultats amb les seqüències
– Dificultats amb el llenguatge matemàtic
– Dificultats mnésicas
– Ús de la imitació i l’aprenentatge “de memòria” en lloc de comprendre
– Dificultats amb l’organització espacial.

Dislàlia o trastorn de l’articulació (TA): és una alteració específica d’un o de diversos sons (distorsió, substitució, omissió), constants, i sense influències en altres i d’altres fonemes adjacents o propers. El més freqüent és el TA de la /rr/ que sol anar acompanyat del de la /r/, altres TA més freqüents el de la /s/ i /z/.

Retard de parla o trastorn de programació fonològica (TPF): fa referència als processos simplificats que els nens i nenes duen a terme en la dimensió fonològica.

Trastorns dels sonis de la parla (TSH): es defineix com una alteració en la producció articulatòries dels sons (fonètica) i/o en l’ús funcional dels segments contrastius “fonemes” d’un idioma (fonologia) que afecta la intel·ligibilitat de la parla en diferents graus i pot ser diagnosticat en les diferents etapes de la vida.

Dificultat de la parla i articulació

Dificultat en la comunicació i llenguatge oral​

Retard simple del llenguatge (RSL) o nens/es amb dificultats en el llenguatge: es parla de retard de llenguatge quan trobem un desfasament cronològic en l’adquisició del llenguatge, en comparació al desenvolupament típic.

És a dir, els infants amb aquesta problemàtica accedeixen al llenguatge un any o un any i mig més tard.

Aquest desfasament es sol donar en uns components en concret, que són la fonètica, el lèxic i la sintaxi però que s’adquireixen amb pautes evolutives de normalitat.

En el període de 3-5 anys, els infants podem tenir un retard específic del llenguatge, on es manifesten les següents característiques.

A nivell de fonètica:
– Hi ha perseverança dels processos de simplificació fonològica: Persistència d’omissions síl·labes inicials desprès dels 3 anys, com “helicòpter per licopter”
– Omissió de la segona consonant del grup CCV. Per exemple: “plou per pou”
– Assimilació de la segona consonant del grup CVC/VC per la següent o omissió. Per exemple: “cartón per catton”
– L’estructura sil·làbica de les seves frases són dos tipus: V i CV “mama”.
– Té una parla inintel·ligible.

A nivell de lèxic:
Com ja s’ha explicat en el marc teòric, els infants als 2 -3 anys produeixen un augment del lèxic. Llavors, indicadors de risc:
– El seu vocabulari expressiu és molt reduït.
– Fa omissió del verb en les seves frases.
– L’infant sap quin és l’objecte però no sap el nom.
– Presenta dificultats per evocar el nom de l’objecte que ja coneix.
– Predomina la sobreextensió dels significats. Per exemple: “anomenar gos a tots els animals”

A nivell de morfosintaxi:
– Les seves frases encara són de dos o tres paraules.
– Hi ha errors en la concordança del gènere i nombre, com: “els flors”.
– Fa preguntes interrogatives amb la partícula què?, qui? i per què?.
– Hi ha distorsió dels articles per la partícula vocàlica “a” o substitució per els gestos díctics. Per exemple: “a papa a mama a casa”.
– Utilitza la 1a i 3a persona del present i dels passat en el seus verbs. Per exemple: “Tengo daño ”, “no sabo nada”
– Processos del llenguatge: La comprensió és superior a l’expressió.

El TDL es defineix com un trastorn sever i persistent en l’adquisició i el desenvolupament del llenguatge oral.

No està associat a una condició mèdica, que pot involucrar a un o diversos components del llenguatge en diferent grau tant a nivell expressiu com receptiu i que afecta el desenvolupament social i/o escolar.

TDL (trastorn del desenvolupament del llenguatge)​

Podem ajudar-te.

El nostre principal objectiu amb la logopèdia és donar solucions a les dificultats que cada infant pugui presentar al llarg del seu desenvolupament.

TEA (trastorn d’espectre autista)​

Podem definir el trastorn espectre autista com un trastorn del desenvolupament d’inici precoç que comporta alteracions en la interacció social, la comunicació i llenguatge, i la flexibilitat de conductes, interessos i activitats.

Els primers signes d’alarma solen aparèixer a partir dels 12 mesos de vida, encara que no és fins que comencen l’escolarització quan són identificats en la gran majoria dels casos.

Pel que fa a la comunicació i llenguatge, els indicadors d’alarma que podem detectar en els més petits, serien:

– Retràs en el llenguatge o dèficit en el desenvolupament del llenguatge no compensat per altres modes de comunicació.
– Abans utilitzava la paraula però actualment ja no.
– Aconsegueix les coses per si mateix, sense demanar-les.
– Fracàs en el somriure per compartir plaer i respondre al somriure dels altres.
– Ús estereotipat o repetitiu del llenguatge com ecolàlia.
– Referir-se a si mateix en 2a o 3a persona.
– Entonació anormal.
– Dificultat per respondre al seu nom.
– Dèficit en la comunicació no verbal (no assenyalar o dificultat per compartir un focus d’atenció amb la mirada).

Pèrdua auditiva​

La hipoacúsia es defineix com la pèrdua auditiva o alteració de la funció anatòmica i fisiològica del sistema auditiu que provoca una discapacitat per escoltar.

Tant a la infància com a la vida adulta, s’ha de tenir en compte que es poden donar diversos tipus de pèrdues auditives:

Hipoacúsia transmissora o de conducció: Afecta a l’orella externa i mitjana.
Hipoacúsia neurosensorial o de percepció: Afecta a l’orella interna i via auditiva.

I el moment evolutiu en que poden aparèixer:
Hipoacúsia prelingual o prelocutiva: Dels 0 als 2 anys. Es dóna abans de l’adquisició del llenguatge.
Hipoacúsia perilingual o perilocutiva: Dels 2- 4 anys. Es produeix al voltant del període de l’adquisició del llenguatge.
Hipoacúsia postlingual o postlocutiva: A partir del 5 anys. Es produeix quan ja s’ha adquirit el llenguatge.

Produint una pèrdua auditiva:
Sordesa lleugera: pèrdua entre 20 – 40 dB.
Sordesa mitjana o moderada: entre 40 -70 dB.
Sordesa severa: entre 70 – 90 dB.
Sordeses profundes: Superior a 90 dB.

Alteracions miofuncionals

La teràpia miofuncional té com a objectiu prevenir, avaluar, diagnosticar, educar i rehabilitar el desequilibri present en el sistema orofacial des del naixement fins a la vellesa.

Els camps d’actuació de la teràpia miofuncional són molt amplis: hàbits parafuncionals, disfuncions del EVF, alteracions en la ATM, malformacions craniofacials, fissura labiopalatinas, deformitats facials del desenvolupament, alteracions neurològiques (paràlisi facial, paràlisi cerebral, malalties degeneratives), selectivitat alimentaria.

Els que més prevalen en l’etapa infantil són les disfuncions orals que afecten en el correcte funcionament del sistema estomatognàtic (S.E):
– Alteracions masticatòries
– Alteracions de la deglució: atípica o disfuncional
– Disfuncions respiratòries: respiració oral

Problemes de fluïdesa

Disfèmia o quequeig: trastorn del ritme/fluïdesa de la parla.
La disfèmia o quequeig és un síndrome clínic caracteritzat per influències anormals i persistents de la parla, acompanyades per peculiars patrons conductuals, cognitius i afectius.

És un trastorn que es dóna entre els 2 – 6 anys, i per tant és necessària la detecció precoç de ítems rellevants per poder pal·liar els símptomes de cara el futur d’aquests infants.

Alteracions de la veu

Disfonia: alteració de les característiques acústico-perceptives de la veu (to, intensitat i timbre). Quan es dóna una disfonia potser per diverses causes, produint que sigui:

Disfonies orgàniques: és una alteració de un o més paràmetres acústics de la veu per ús defectuós dels mecanismes de la producció vocal amb alteracions morfològiques de la laringe.

Disfonies funcionals: és una alteració d’un o més paràmetres acústics de la veu per ús defectuós dels mecanismes de la producció vocal amb aspectes de la laringe normal.  

Aquestes disfonies són les més freqüents en l’etapa preescolar i escolar degut al mal ús o abús vocal que realitzen quan ploren, criden excessivament o parlen en situacions molt sorolloses, inclòs els refredats poden donar una alteració temporal de la veu produint que sigui crònic.